El toc personal
Considero que la quantitat de sucre que li poses al cafè defineix una mica l’essència de cadascú. Alguns són de tirar-n’hi fins que tingui gust de cotó de sucre, i d’altres el deixen ben sec i amarg. No hi ha 2 cafès iguals, tots tenen el seu toc personal.
Jo no en poso gens, ni â…“ d’un sobre. Això no significa que sigui una persona amarga, més aviat el contrari, em considero una persona natural i intensa: Explico les coses amb tots els detalls possibles, sense embuts ni mentides. A vegades em frustra que la vida no sigui com una pel·lícula. Hi ha moments que es mereixen passar a càmera lenta i amb una música especialment seleccionada perquè, en el fons, jo visc les coses una mica així.
La meva curiositat ha fet que sempre tingui la porta oberta a noves experiències. Potser ho faig perquè soc autònoma, optimista i independent, però realment crec que sortir de la zona de confort i proposar-se reptes, és la manera per trobar una nova part de tu que ni tan sols sabies que existia. Em sembla que hi ha molts universos dins meu que encara no conec, perquè com diu la meva cançó preferida, "som molt joves per tenir res massa clar", així que mentrestant continuaré investigant-me, buscant i vivint etapes, per descobrir si realment soc aquella nena eixerida, creativa, extravertida i empàtica que el meu entorn diu que soc.
Encara que hi ha coses que sí que tinc clares: Ningú no hauria de deixar de fer les coses que l'omplen per por al que pensaran els altres. El respecte i l'honestedat són conceptes que a la teoria molts coneixen, però a la pràctica pocs compleixen, m'ho ha ensenyat treballar de cara al públic. Cadascú ha de trobar la seva passió i deixar de pensar el què diran, perquè ser tu mateix és la millor manera per viure en calma. Calma... un concepte que abans relacionava amb l'avorriment i la mediocritat, i que cada vegada més aspiro a assolir.
Potser m’estic tirant massa flors. Ja paro. Realment no molo tant com estic escrivint. Tinc una vida no gaire fora del normal: vaig a la universitat i visc a un pis d’estudiants, però tenint en compte que em vaig apuntar a la primera promoció de la meva carrera i que vaig anar a viure amb tres persones que gairebé ni coneixia, crec que sense voler trobo la meva felicitat prop del perill, i això potser em fa una mica especial i diferent.
