A L'ALTRA BANDA DE LA PARET

Conte per anar a dormir.

Les gotes de pluja em mullaven la cara i jo cada vegada estava més xopa. Era un dia fosc,

dins meu també tot era fosc. I jo volia plorar, com el cel. “Ja ho he fet. És morta”. Aquelles

paraules em van trencar per dins i, com un vidre quan cau a terra, em vaig fer mil bocins. Feia molt temps que no rebia notícies d’ella, però no eren les que volia saber.

En aquell moment la nostàlgia em va envair, i la vaig trobar a faltar, a ella i a tot el que

havíem viscut. De petites ens ho passàvem molt bé. Recordo quan jugàvem a cartes, encara

que sempre em guanyés. També penso en quan fèiem concursos de pastissos, encara que a

tothom sempre li agradessin més els seus. O quan em perdia pel bosc i em venia a buscar,

encara que només vingués perquè volia semblar una bona persona.

Era una creguda, perquè tothom li deia que era la més bonica de la contrada. També era una

ripipi, com tota princesa. I tothom la preferia a ella abans que mi, això no m’agradava gens.

Jo em sentia la seva ombra perquè passava desapercebuda sota la seva presència. Fins al dia que vaig intentar enfonsar-la, igual que ella m’havia fet a mi. Llavors tothom em va dir que jo era una egoista. I potser sí que ho era, potser fins i tot ho continuo sent ara. Però jo no volia compartir res amb ella, ni tan sols la sang. Crec que aquest va ser el motiu del nostre distanciament. Però no em feia mal, m’era indiferent. En canvi, aquelles paraules sortint de la boca de la nostra madrastra sí que me'n van fer de mal, mal de veritat. Perquè ara, anys després, m'he adonat que ja no vull ser una egoista. Ara vull compartir la vida amb ella. I també la sang.

La madrastra tenia un mirall que responia a tot el que li preguntessis amb la veritat. Ho sabia

tot. Aquell objecte va ser el que ens va unir. Ens ajudàvem mútuament mentint a aquella dona que s’havia casat amb el nostre pare per poder resoldre les preguntes que teníem sense que ella ho sabés. Érem unes criatures i ens ho preníem com un joc, però de joc no en tenia res.

Tot anava bé, els dies passaven i cada vegada li fèiem preguntes més difícils. “Quants minuts

té un dia?” “Quins són els cinc continents?” Apreníem molt. Fins al dia que li vam fer LA

pregunta: “Qui de les dues és més bonica?” El mirall, sense pensar-s’ho gens, va respondre

que era ella, la meva germana gran. Els dies, els mesos i els anys van anar passant, i seguíem preguntant el mateix. I continuava havent-hi la mateixa resposta. I jo cada dia em sentia pitjor i amb més ràbia.

Per això un dia vaig fer el que vaig fer. No me'n sento orgullosa, però em va sortir de l’ànima.

Una nit mentre donava voltes al llit perquè no podia dormir vaig sentir a la meva madrastra

parlar amb el seu mirall màgic. Li va fer LA pregunta. He de reconèixer que en aquell

moment se'm van obrir les orelles esperant que la resposta fos el meu nom. Però no. Una

vegada més va ser el nom de la meva germana. I també vaig sentir-la tenir un dels seus atacs de ràbia. No parava de preguntar-li una vegada i una altra qui era la més bonica, i sempre obtenia la mateixa resposta, jo ja m’ho coneixia feia anys. Però ella cada vegada s’enfadava més. I en aquell moment la ràbia que havia estat retenint tant de temps va sortir.

Vaig treure’m els llençols de sobre, vaig sortir de la meva habitació i vaig trucar a la porta de

la madrastra. Ella em va cridar i em va dir que marxés. Jo li vaig dir que no, que ho havia

sentit tot i que havia de parlar amb ella. Em va obrir la porta i li vaig notar que tenia molta

vergonya. Ella no volia que jo sabés que li tenia tanta enveja a una noia tres vegades més

jove. Va ser la primera vegada que no em va fer por mirar-li als ulls.

Jo li vaig explicar la veritat, però a mitges. Li vaig dir que la meva germana feia temps que

entrava a la seva habitació d’amagades per preguntar-li coses al seu mirall. Que jo ho

escoltava tot des de la meva habitació, que ella era molt egocèntrica i que sempre li

preguntava qui era la més bonica i que cada vegada que sentia el seu nom es feia la innocent.

Tot era veritat, però potser em vaig deixar la part de la història on jo entrava amb ella. Això

va enfadar tant a la madrastra que va dir que la mataria. Jo em vaig sentir malament. No volia que la matés. Jo només volia ser més bonica que ella.

L’endemà la madrastra em va explicar que enviaria a la meva germana al bosc i després li

diria a un caçador que la matés i li portés el seu cor. Jo no volia que passés i cada vegada em penedia més del que havia fet, però havia de continuar amb el meu paper si no volia que em matessin a mi també. Li vaig respondre que em semblava bé. Que jo volia parlar també amb el caçador i donar-li ànims. Ella hi va accedir.

La madrastra em va presentar al caçador i va marxar per deixar-nos sols. En el moment que

ella va tancar la porta, els ulls se'm van omplir de llàgrimes. Ell em va abraçar i em va

demanar què em passava, i com qui es confessa a un capellà, li vaig explicar tot el que havia fet, lo malament que em sentia. Em vaig agenollar i li vaig demanar si us plau que no la matés, que li portés el cor d’un cérvol en comptes del seu. I que li digués a la meva germana que s’amagués, que algun dia jo l’aniria a salvar. Seria un secret de tots dos.

L’endemà va aparèixer el caçador amb el suposat cor de la meva germana. La madrastra

saltava d’alegria i jo em vaig quedar més tranquil·la. Però tota aquesta alegria i tranquil·litat

es va esfumar amb un tres i no res quan el mirall li va dir a la madrastra que la meva germana continuava viva, que el caçador no l’havia matat i estava amagada a una caseta amb set nans. Llavors tot van ser ràbia i crits. Ella es va tancar a la seva habitació, no sabia que feia, només sentia sorolls com si estigués cuinant.

A primera hora del matí vaig escoltar com es tancava la porta amb clau. Vaig aixecar-me

corrents i vaig mirar per la finestra, encara mig adormida. La vaig veure caminar amb un

cistell on només hi duia una poma molt vermella i que tenia molt bona pinta. Però no

semblava ella, ara sí que semblava una bruixa. Jo no em vaig poder moure de casa en tot el

dia. Volia saber on havia anat i què estava fent. El dia va anar avançant, els núvols cada

vegada eren més negres i semblava que anés a ploure. Llavors la madrastra va arribar i amb el cop de porta vaig entendre que li havia passat alguna cosa a la meva germana, la Blancaneu.