LA FOSCOR DE LA CIUTAT D'EN GAUDÍ

La meva terra és fosca?

Diuen que un dels amors més grans que sent una persona és cap al lloc on viu, però sembla que en soc una excepció. El primer dia no me’n vaig adonar, i tampoc vaig fer cas de tot el que m’havien avisat. No ha sigut cap sorpresa que a poc a poc, he anat odiant cada dia una mica més aquesta petita part de la meva terra. I és que trobo, que a vegades no es mereix totes les cançons d’amor que se li han escrit. Sembla que venir viure a la ciutat del 92 comporta veure la seva part fosca, la que no te'n parlen quan ets petit. Jo que sempre havia parlat amb català allà on anés, ara entro a qualsevol lloc i m’atenen abans en l’idioma dels veïns que en el meu. No ets un ciutadà, ets simplement algú a qui es volen treure de sobre per atendre al següent. Et tracten com un més dels molts “guiris” que han passat abans que tu.

En un principi intentava romantitzar la capital, però més enllà de la Sagrada Família, les Rambles i el Parc Güell, només hi trobem paella congelada i sangria Don Simón. I és que la ciutat comtal s’ha adaptat a qui gasta i nosaltres ens hem tornat part del paisatge. Arribes aquí pensant en totes les noves portes que se t'obriran, però jo les veig totes tapades pel fum negre de la contaminació. Deixant de banda la baixada sense fi del compte bancari a l'hora de pagar el lloguer. I és que mentre uns quants ignorants pensen a anar-hi a viure, els que hi som pensem on fugir. Excepte els que van néixer aquí, que realment tenen la certesa que no hi ha res més enllà d'aquest paradís turístic.

Quan vivia a casa, no valorava que des de la meva finestra podia veure Montserrat i respirar aire que vingués dels arbres i no dels cotxes. Només hi trobava pegues. Que si és molt petit, que sempre em trobo la mateixa gent... Mai estava conforme. Ara m'he tornat la fan més gran de la meva petita ciutat, que els d'aquí n'hi diuen poble. I potser Barcelona no és fosca, sinó que el meu odi cap a ella s'ha transformat en la meva pròpia part fosca.

M.