LA BELLESA DEL DUBTE

Estic en aquell punt de la vida on no sé si estic començant o acabant alguna cosa. No paro quieta de cap de les maneres. Vull viure-ho tot. Però l’únic que em passa pel cap és el dubte de si ho estic fent suficientment bé. Jo realment creia que la crisi dels 20 era una farsa, però sembla que no. 

Acabar la universitat és una sensació molt agredolça. Ja no he d’estudiar, tinc un títol i sóc una mica més lliure. Però per l’altre banda, han passat 4 anys des que vaig fer la selectivitat i a vegades encara em sento aquella nena que es volia menjar el món mentre et recitava el temari d’història. 

Els 22 anys són una etapa on només hi ha dubtes. Dubtes del teu futur, el teu criteri, el teu entorn i cada una de les teves decisions. Et fas preguntes que no sabies que tenies i tens ganes de començar de zero, encara que ja no hi ha marxa enrere. Però, malgrat la incertesa, m’estimo aquest moment. M’estimo les converses que m’hi han portat, les contradiccions que arrossego, les persones que m’acompanyen i els llocs que encara no he descobert.​ M’abraço al meu caos amb una mena de tendresa, com si l’embolic que duc a dins fos també casa meva. 

Sempre m’han dit que dubtar és senyal de debilitat. Però jo començo a pensar que és justament el contrari. Dubtar és escoltar-se. És no conformar-se. És no dir “sí” per comoditat. És viure en moviment, encara que no sàpigues cap on. Per mi, és un símptoma de consciència, de sensibilitat i de curiositat. El dubte és el cansament i el desencant, els canvis vitals i de rols, la dissolució dels límits personals, el reajustament i els equilibris. Però també, i més important, són la solució: perquè allà, en aquell terreny més avorrit, menys èpic, menys explosiu, és on es construeixen les històries que perduren. Potser el dubte és la manera més honesta de créixer.​

Molta gent no es permet dubtar. Jo els hi recomano que ho facin. Crec en la certesa que no tot s’ha d’entendre ara. També és bonic crear el teu propi camí. A vegades el camí comença al contrari que tothom pensa: Sabent el que NO vols ser. Aquestes són les petites coses que jo tinc clares: no m’agraden els espinacs, no m’agrada anar amb pressa, no m’agraden els dilluns i no m’agraden el feixistes. I això també és avançar mentre segueixes un recorregut (desconegut).

I la veritat és que jo no comprenc una vida sense riure fort, parlar alt, estimar molt i pensar en excés. Per mi la vida és això: Buscar un camí on puguis parar a gaudir del paisatge.

I es que potser, no saber-ho tot és en realitat el millor lloc des d’on començar.

M.